Món Actual

Cuando las cosas van de verdad mal

2008-11-23T09:11:00.000-08:00

Si tiene dificultades para pagar la hipoteca, teme por su puesto de trabajo o ya lo ha perdido, no es aconsejable que lea este artículo. En él se recogen las tesis de quienes piensan que no estamos ante una crisis más, ni siquiera ante esa recesión que ya se reconoce abiertamente, sino ante una gran depresión económica que se extenderá mucho más allá de dos años y cuyas consecuencias financieras, sociales y hasta políticas cambiarán el mundo tal y como lo conocemos, además de tener un efecto devastador sobre el Estado del bienestar y la clase media en que se sustenta. Tal vez se equivoquen. O tal vez no.

Reportatge publicat a El País, avui, 23 de novembre. Potser trobareu que és massa alarmista, però pot ser que no ho sigui tant... res, que si li voleu donar un cop d'ull, em sembla que val la pena. Aquí el podeu el llegir.

Com anar al cel i tornar

2007-06-07T04:24:00.000-07:00

Com anar al cel i tornar. Aquest és el títol del darrer disc de Els Pets. Avui he decidit penjar per primer cop alguna notícia relacionada amb la cultura, perquè penso que val la pena.

Resulta que la setmana passada el nou disc del grup de Constantí es va situar al lloc 14 de la llista AFYVE, que recull els discs més venuts a l'Estat espanyol. Mai un grup de rock-pop en català havia arribat tant amunt en aquesta llista. I té un triple mèrit: perquè canten en català, perquè aconsegueixen fer música de qualitat i perquè les ventes del mercat discogràfic cada any baixen en picat. Aquesta setmana, continuen ben amunt, al lloc 22.

Diuen que pocs grups saben envellir amb tanta dignitat com Els Pets. És del tot cert. Malgrat que grups amb els quals van compartir escenari com Sau, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto o Sangtraït els han deixat com els més veterans, cada disc millora en qualitat, o si més no en sorpreses i en canvis de registre.

Ahir vaig poder escoltar el nou disc, i la veritat és que té unes quantes joies. Des de la meva modesta opinió -d'un que ha crescut amb les seves cançons-, és el millor dels darrers àlbums, encara que potser sigui el menys comercial.

Des de cançons d'amor amb les lletres acurades i denúncies a models de societat, fins a una declaració d'amor abans d'un suicidi, passant per un homenatge d'un pare al seu fill. Un disc que val la pena tenir a les mans. Dotze cançons amb una història al darrera. Si em voleu fer cas, escolteu "Com anar al cel i tornar" -la millor peça-, "Valset" o "L'amant que no et toca". Sort el grup de Constantí, que continua sense oblidar com fer bona música encara que passin generacions pel seu davant.

El Sàhara Occidental: les claus del conflicte

2007-06-06T18:09:00.000-07:00

Per enmarcar una mica l'entrevista a Brahim Gali del proper post, aquí apunto una mica les claus del conflicte, que fa uns mesos que ha tornat a la taula de l'ONU:

- El Sàhara Occidental va ser una colònia espanyola del 1884 al 1975.

- A partir de la dècada dels 60, l'ONU fa una crida a les potències ocupants perquè facilitin els processos de descolonització de les seves colònies. En el cas d'Espanya, les exigències a la dictadura de Franco augmenten a partir del 1966.

- Davant la passivitat del govern espanyol, al 1973 es crea el Frente Polisario (Frente para la Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro), per aconseguir la independència des de la lluita armada.

- Espanya es decideix a iniciar un cens a votants i anuncia un referèndum pel 1975 que mai se celebrarà. Mentre les últimes tropes espanyoles es retiren, el Sàhara Occidental és ocupat pel nord desde el Marroc i pel sud des de Mauritania. El govern espanyol, en una situació crítica amb el final del règim franquista, es desentén de l'ocupació de la seva excolònia.

- Tot i que el Sàhara proclamarà la seva independència quan es retiren les últimes unitats espanyoles, al novembre de 1975 se signen els acords tripartits de Madrid, pels quals Espanya cedeix l'administració del Sàhara al Marroc i a Mauritània quan finalitzi el seu mandat sobre el Sàhara, al febrer del 1976. L'ONU va declarar invàlids els acords, per la qual cosa Espanya encara és la potència administrativa de la zona, l'única pendent de descolonitzar.

- Després d'un armistici amb Mauritània, la guerra amb el Marroc segueix fins al 1991, quan se signa un acord de pau. Milers de sahrauís es refugien als camps de Tinduf (Argèlia).

- L'any 1991 l'ONU anuncia un referèndum que tampoc se celebrarà mai. El Marroc en un principi al·lega que vol que s'incloguin més votants al futur cens electoral. Sigui com sigui, el referèndum anunciat al 1991 no s'ha produit, gairebé 16 anys després.

- Aquest any, Nacions Unides torna a exigir a les dues parts en conflicte que facin avanços per resoldre la situació del Sàhara. A l'abril el Marroc presenta una proposta, que només contempla l'autonomia del Sàhara, però que és ben vista per països com França, Estats Units i Espanya, però rebutjada pel Frente Polisario.

- L'última resolució de l'ONU torna a insistir en el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí. El govern marroquí segueix comptant amb més suport.

ELS ACTORS INTERNACIONALS

França: Marroc va ser el seu protectorat fins al 1956. Sempre ha donat suport a la monarquia del Marroc. El Sàhara Occidental era de les poques zones del Magreb que s'escapava de la seva influència.

Espanya: A diferència de França, no sempre ha mostrat el seu suport incondicional al Sàhara, malgrat que sempre s'ha mostrat partidària del dret a l'autoderminació de là seva ex colònia. S'apunta a l'eix Rabat-Madrid-París com una dels claus per desencallar el conflicte. L'última proposta del Marroc es considera des de l'executiu espanyol com una base per acostar postures.

Lliga Àrab: El conflicte del Sàhara Occidental no està a l'agenda de temes prioritaris per resoldre. La majoria dels països àrabs dónen suport al Marroc.

Argèlia: El principal aliat del Sàhara Occidental. Els cedeix espais per a l'establiment de refugiats. Les seves relacions tenses amb el Marroc afavoreixen l'apropament al Frente Polisario i importants injeccions econòmiques. Pel Marroc l'altra part del conflicte és Argèlia i no el Polisario, al qual no vol reconèixer.

Unió Africana: Admet com a membre de l'organització la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), la qual cosa provoca que el Marroc se'n deslligui l'any 1984. Va intentar ser un intermediari per trobar una solució al conflicte a finals dels 70 sense èxit.

Estats Units: aliat del Marroc des de principis dels 90, ja que el considera un país estratègic per la seva posició i per a una possible contenció del terrorisme islàmic.

Brahim Gali: "El Marroc utilitza la immigració com a carta de xantatge"

2007-06-06T13:27:00.000-07:00

Brahim Gali compleix el seu sisè any com a delegat del Frente Polisario a l’Estat espanyol. Sahrauí de mirada ferma i profunda, veu serena i amb faccions marcades, és un dels fundadors del Frente Polisario, i avui segueix sent una de les peces claus de la seva estructura política. Quan tenia vint anys va ser detingut per les forces espanyoles quan lluitava de milicià per a la descolonització de la seva terra. Continua lluitant contra la ocupació, però des de fa 32 anys contra el Marroc. Se sent decepcionat per la posició adoptada pel govern espanyol durant els darrers mesos i és taxatiu a l’hora de denunciar les condicions que imposa Rabat a la Moncloa en el conflicte del Sàhara Occidental. Segur de sí mateix, no vacil·la quan parla. Brahim Gali està segur que s’acabarà fent justícia amb el seu poble.

Pregunta.- El passat mes d’abril el Marroc va presentar a l'ONU una proposta d’autonomia per al Sàhara Occidental. ¿Què n’opina el Frente Polisario?

Respuesta.- La proposta del Marroc va néixer morta perquè ja havia estat oferta l’any 1981. Pensem que és un intent de desnaturalitzar el conflicte, de tergiversar la realitat. El conflicte del Sàhara Occidental és un procés de descolonització inacabat i un dret d’un poble a escollir lliurement el seu futur. No se li pot imposar la voluntat de l’ocupant. És inacceptable, inadmissible i il·legal, que després de 32 anys el Marroc torni a intentar presentar un projecte amb una única opció: acceptar l’autonomia o no. La proposta que va presentar el Frente Polisario almenys ofereix tres opcions: independència, integració o autonomia, encara que l’autonomia i la integració vénen a ser el mateix. El Marroc està intentant guanyar temps davant de les pressions internacionals per solucionar el conflicte. Però el plantejament és erroni, perquè fa 32 anys que vivim amb una solució imposada. Repetirem el mateix una altra vegada? Volen 32 anys més? És absurd.

P.- Tot i la proposta del Marroc, l’última resolució de l’ONU torna a insistir en el dret d’autodeterminació del poble sahrauí..

R.- Sí, però Nacions Unides no ha jugat el paper que li corresponia. S’està mostrant passiva, per no dir indiferent, davant dels crims que està duent a terme el Marroc en els territoris ocupats contra la població sahrauí i ara amb els estudiants de les universitats del Marroc. Encara que estiguin trepitjant la legalitat internacional, no hi hagut cap denúncia ni expressió de malestar. Amb la resolució 1754, l’ONU reitera la naturalesa del conflicte i la necessitat que el poble sahrauí exerceixi el dret a l’autodeterminació. No podria ser de cap altra manera, perquè si no estaria renunciant als seus propis principis. Aquest és un procés de descolonització que des del 1960 és a la taula de les Nacions Unides i cada any hi ha una resolució que apunta que es tracta d’un procés de descolonització sense finalitzar. Obviar aquesta realitat no porta enlloc. Hi ha la voluntat del Consell de Seguretat de portar a bon port el conflicte, però això ho hem d’anar veient. Jo estic segur que tanta insistència és més per la preocupació per la situació explosiva interna del Marroc que per disminuir el patiment del poble sahrauí.

P.- ¿Quina és la situació actual dels sahrauís a la zona ocupada i als camps de refugiats?

R.- La situació d’un poble que pateix una ocupació des de fa 32 anys. Allà hi ha instal·lats colons del Marroc que són els que gaudeixen de qualsevol oportunitat de futur. Pràcticament estem marginats dels llocs de treball, de les opcions de millorar les nostres condicions de vida.. Des de l’inici de la invasió hi ha més de 500 civils desapareguts, molts han estat enterrats en fosses comunes, altres enterrats vius i alguns llançats des d’helicòpters. Però malgrat tot, la resistència segueix ferma i amb voluntat d’intentar resistir l’intent marroquí de borrar tot allò que Espanya ha deixat a la seva ex colònia. Els campaments de refugiats estan en situació d’espera. Són més de 160.000 persones, que viuen en un desert inhòspit, on abans de l’èxode sahrauí no hi havia absolutament res. Han superat l’hostilitat del clima i del lloc. I estan a l’expectativa, esperant el dia en el qual puguin exercir el dret d’autodeterminació i tornar a la seva pàtria.

P.- Com valora el paper que està jugant Espanya en els últims esdeveniments?

R.- Considerar la proposta del Marroc com a base de les negociacions, fins i tot abans de conèixer-ne els seus detalls, ha estat precipitat i és una postura que a nosaltres ens ha decepcionat. Ni és responsable, ni està a l’altura del què esperava el poble sahrauí. Tampoc mostra la posició unànime de solidaritat del poble espanyol. Espanya té una responsabilitat legal, moral i política amb el Sàhara Occidental. Des dels acords tripartits de Madrid de 1975, signats il·legalment en contra de la voluntat del poble sahrauí, la responsabilitat de tot el patiment i la misèria que han viscut recau en el govern espanyol.

P.- Com s’explica l’apropament entre Espanya i el Marroc? Matèries com la pesca o la immigració poden estar jugant un paper clau?

R.- No puc entrar en aquest tipus de detalls, però Espanya no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. La immigració és una carta de xantatge que el Marroc continuarà utilitzant quan el govern espanyol intenti adoptar una postura d’acord amb legalitat internacional i amb les seves responsabilitats al Sàhara Occidental. Estiguin segurs que si avui no hi ha milers d’emigrants que es llancen a travessar l’estret de Gibraltar és perquè al Marroc li convé la posició del govern espanyol al Sàhara. Si demà canvia, ni que sigui en una coma, començarien a haver-hi onades d’immigrants, perquè al Marroc utilitza i utilitzarà la immigració com carta de xantatge mentre no trobi un govern capaç de parar-lo i dir-li ‘ja n’hi ha prou’.

P.- L’enviat especial per al Sàhara de l’ONU acaba de visitar Espanya, però ha anul·lat les visites previstes al Marroc i al Sàhara. Amb aquests precedents, és optimista de cara la resolució del conflicte en els propers mesos?

R.- Jo estic segur que el conflicte es resoldrà, que la justícia actuarà contra aquesta postura intransigent basada en intentar legalitzar el fet consumat de l’ocupació, de robar-li a un poble la seva terra, d’impedir que exerceixi el dret a decidir el seu futur. Tot això s’arreglarà, és qüestió de temps. El poble sahrauí arribarà a triar lliurement. Espero que aquestes negociacions comptin amb una voluntat de cooperar per part del Marroc per aplicar l’última resolució de l’ONU, que contempla una solució justa i mútuament acceptable, que respecti el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí.

P.- Després de l’acord de pau de 1991, l’ONU ja va fixar per al 1992 un referèndum d’autodeterminació, que s’ha anat posposant fins avui. S’ha assenyalat com a principal obstacle és cens de votants. És aquest el problema real?

R.- És un problema del passat. Amb el pla Baker II, acceptat pel Frente Polisario i rebutjat pel Marroc, aquest problema es va solucionar. El pla que Baker va presentar al Consell de Seguretat considerava el 70% de les preocupacions del Marroc, inclosa la del cos electoral, i una proposta d’autonomia per quatre o cinc anys. Per què el va rebutjar el Marroc? Està jugant amb la paciència dels altres. El problema del cens ja no és cap argument, no volen un referèndum d’autodeterminació.

P.- En aquest hipotètic referèndum el Sàhara aconseguiria la independència?

R.- El resultat no el poder jutjar ara perquè depèn de la voluntat de cada votant. Però el nostre desig és que es puguin crear les condicions perquè el poble sahrauí pugui escollir lliurament què vol ser. Si vol ser marroquí, ho acceptarem. Si vol ser independent, els altres també hauran de respectar la voluntat del poble sahrauí, que es l’amo de la sobirania del Sàhara Occidental, que no és propietat de ningú més, ni de Naciones Unides, ni del Polisario, ni d’Espanya ni del Marroc.

P.- Vostè coneix l’estat d’ànim del poble sahrauí. Creu que la situació segueix bloquejada i les previsions de referèndum no avancen els sahrauís poden tornar a agafar les armes?

R- És una eventualitat que seguirà vigent mentre no s’exerceixi el dret a l’autodeterminació. No amenacem, no som amants de la guerra, tot el contrari. L’hem patit durant més de 16 anys. Sabem què vol dir una guerra. Però si se’ns tanquen totes les portes i ens deixen només aquesta via, l’agafarem, amb tot el coratge que hem demostrat durant més de 16 anys de resistència.

El regal de Condolezza..

2007-05-21T15:58:00.000-07:00

Bé, suposo que ja sabeu que la Fiscalia de l'Estat ha tornat a demanar que s'arxivi del cas Couso.. M'ha arribat el comunicat que ha fet la família i que també podeu consultar a la seva pàgina. La Fiscalia torna a posar traves per investigar el cas, a pocs dies d'una visita d'Estat.. En fi, ànims un altre cop als Couso.

I em sap greu no poder actualitzar tant el blog, prometo tornar a penjar alguna cosa o alguna entrevisteta aviat.

Marc

Sobre el comerç exterior d'armes..

2007-03-27T09:10:00.000-07:00

A finals d'any, el Consell de Ministres va aprovar el projecte de llei de comerç d'armes i material de doble ús, que properament es debatrà a la comissió de Defensa del Congrés dels Diputats. Fins ara només hi ha un reglament que intenta controlar aquest tipus de comerç, tan important per garantir l'estabilitat de zones en conflicte. Ara es pretén crear una llei que comporti obligacions fermes per als executius. Fer un cop d'ull a les dades que mostren els països als quals l'Estat espanyol ven grans quantitats d'armament és sinònim d'emportar-se més d'una sorpresa. Entre els principals compradors d'armes s'inclouen països com la Xina, Israel, Colòmbia o el Marroc.

Sorprenent, perquè Espanya està adherida al Codi de Conducta de la Unió Europea, que inclou la necessitat de no vendre armament a països que vulnerin els drets humans o on hi hagi conflictes interns o fronterers. Com s'està interpretant aquest codi de conducta? A Xina es vulneren els drets humans i es posa en pràctica la tortura. El conflicte entre Israel i Palestina és dels més cruents i conflictius del panorama internacional, però a una de les parts li arriben armes des d'Espanya, que difílment té les suficients garanties que no s'utilitzaran en cap cas contra la població civil. Colòmbia és dels països més inestables de Sud-Amèrica, en la seva lluita contra les FARC també rep grans quantitats d'armes de l'executiu nord-americà. El Sàhara Occidental no li deu fer gens de gràcia que entrin bombes i altres armes al Marroc...

Em pregunto si és així com contribuim a l'estabilitat mundial. La indústria d'armament espanyola té dret a vendre armes fora de les fronteres, però no si acaben en mans de guerrilles, de països en guerra i de països que vulneren els drets humans. Es calcula que el 80% de les armes que circulen pel món i que s'utilitzen en conflictes armats venen de transaccions legals, però la vida útil de les armes és massa llarga i sembla que ningú pot garantir qui acabarà sent l'usuari final d'allò que es ven.

El projecte de llei que passarà pel Congrés dels Diputats menciona l'obligació de respectar el Codi de Conducta de la Unió Europea per evitar que el comerç d'armes arribi a països com els esmentats. Greenpeace, Intermón i Amnisitia Internacional han començat una campanya per fer pressió per millorar la llei abans que s'aprovi. Diuen que no es suficient. Segons la responsable de polítiques de desarmament de Greenpeace, Mabel González Bustelo, el problema rau en la interpretació del codi de conducta. Si s'estan venent armes a Colòmbia, l'Estat espanyol entén que allà no hi ha cap conflicte armat? Demanen més transparència i control en una matèria clau com aquesta i creuen que la llei que s'aprovarà és una possibilitat única que no s'ha de deixar perdre. Caldrà veure què passa en el debat parlamentari.

Belfast mira endavant

2007-03-27T08:57:00.000-07:00

Fa uns dies comentava a "L'esperança de l'Ulster" que a Irlanda del Nord les coses no deixaven d'avançar i que malgrat tots els entrebancs, un possible govern d'unitat entre republicans i unionistes feia preveure un futur esperançador. Doncs bé, l'acord, històric, ja és sobre la taula. Ahir mateix el líder del Sinn Fein, Gerry Adams, i dels unionistes radicals, Ian Pasley, es van assentar junts per acordar un govern d'unitat que es posarà en marxa el proper 8 de maig. A Belfast es dibuixa un altre panorama, sense l'IRA, sense atemptats, i amb el repte de garantir l'estabilitat per les províncies de l'Ulster i els consens entre catòlics i protestants. Irlanda i Gran Bretanya estaran ben atentes al nou govern que de ben segur no tindrà un camí gens fàcil per endavant, però almenys les coses ja tiren endavant.

Sèrbia i el futur de Kosovo

2007-03-07T14:07:00.000-08:00

Sèrbia torna a estar al punt de mira de la política internacional europea. Fa uns dies, el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) va exculpar-la del genocidi denunciat per Bòsnia pels crims comesos entre els anys 1992 i 1995, l'episodi més dramàtic dels quals va ser la matança d'Srebrenica contra la població musulmana en aquest darrer any. No obstant això, el TIJ va qualificar de genocidi i de crim de guerra els fets d'Srebrenica i va culpar a Belgrad de no fer res per evitar l'extermini de població musulmana de Bòsnia. La sentència marca un precedent important per a futures resolucions, ja que Croàcia va seguir els mateixos passos que Bòsnia per denunciar les matances i les neteges ètniques durant la guerra dels Balcans. La justícia internacional considera Sèrbia com a successora de l'antiga Iugoslàvia, per la qual cosa se li atribueixen la major de part de responsabilitats derivades de les guerra dels Balcans. Belgrad continua suportant totes les càrregues del crims comesos durant el màxim apogeu d'Slobodan Milosevic. Els ultranacionalistes, per la seva banda, continuen sent la principal força a Sèrbia.

Ara, el punt calent és el futur de Kosovo, la província sèrbia de majoria albanesa administrada per Nacions Unides des de l'any 1999. Llavors, l'OTAN va decidir intervenir en el conflicte atacant objectius de l'antiga Iugolsàvia, a la qual s'acusava de posar en pràctica una neteja ètnica contra la població albanesa. En els darrers dies, l'ONU s'està esforçant per arribar a un consens sobre el pla que ha de guiar el futur de Kosovo. Però les posicions són massa distants: la majoria albanesa vol la independència, però Sèrbia s'hi oposa frontalment. És totalment necessari acostar postures. Sèrbia no entén que Kosovo sigui un estat independent. Fa poc va acceptar la sobirania de Montenegro. Què té de diferent Kosovo? Quines repercussions tindria la independència de la província de majoria albanesa quan a Sèrbia governen els ultranacionalistes? Com reaccionarà la població sèrbia de Kosovo? Albània tindrà aspiracions sobre aquest posible nou estat? Només un consens i un futur pactat, comptant també amb el govern serbi, garantirà certa estabilitat als Balcans.

I és que Sèrbia ha vist com el país es desfragmentava en poc més d'una dècada: Croàcia, Bòsnia, Montenegro.. tot plegat per una política de depuració ètnica i de creació d'una gran Sèrbia imposada per Slobodan Milosevic. Però potser ara és hora de parlar amb Sèrbia si realment es vol passar pàgina. Això no implica que no s'hagin de depurar responsabilitats, al contrari, però és evident que no es pot seguir castigant a la població sèrbia per crims anteriors i que Belgrad ha de jugar un paper important en el futur de Kosovo i en l'equilibri dels Balcans. Les coses no són fàcils: els ultranacionalistes segueixen al poder i es continuen negant a entregar el màxim responsable de la matança d'Srebrenica, Ratko Mladic, als tribunals internacionals. Hi ha coses que segueixen sense rutllar. L'ONU hauria d'entendre que malgrat la guerra de Kosovo i la persecució contra la població albanesa, l'actual Sèrbia -que ja no és la Iugoslàvia de Milosevic- ha de ser un interlocutor a tenir en compte per no aprovar un pla que només respongui als interessos de Kosovo i que sigui totalment contrari a Belgrad. Sèrbia també ha de ser conscient que cal trencar definitivament amb el passat per recuperar el seu prestigi. Ni Mladics ni pro Milosevics hi tenen cabuda. La Unió Europa continua tenint la porta oberta.

Dia mundial de la llibertat de premsa. 03.05.06

2006-05-05T15:34:00.000-07:00

Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

Article 19 de la Declaració dels Drets Humans

La lluita continua a la Xina, a l'Aràbia Saudita, a Myanmar, a Corea del Nord, a Cuba i a un llarg etcètera de països. L'any 2005 van ser assassinats més de 150 periodistes i fotògrafs arreu del món. Mai havien estat tants... Quan els periodistes s'han convertit en un objectiu militar de multinacionals i governs que s'autoproclamen democràtics cal reivindicar la llibertat de premsa. Són necessàries accions i reaccions contra aquells que han convertit el control de la informació en una arma a qualsevol preu. Ara, més que mai, la llibertat de premsa i el dret d'informació estan en perill. Cal defensar-les. Per tots aquells que han estat assassinats per voler explicar allò que alguns no volien.

Un record pel dia mundial de la llibertat de premsa. 3 de maig

Bielorússia serà una altra Ucraïna?

2006-03-18T15:05:00.000-08:00

Demà hi ha convocades eleccions a Bielorússia. Més que eleccions seran un tràmit per confirmar la reelecció de l'actual president, Alexandr Lukashenko. Bielorússia encara no ha superat l'època d'estat satèl·lit de l'antiga URSS i continua sota la influència de la Rússia de Putin. És un d'aquells països del món que no són portada dels mitjans de comunicació però que conviuen cada dia amb règims dictatorials. Ni Europa ni els Estats Units no hi han intervingut fins ara, potser perquè l'ombra de Rússia, prou satisfeta amb les relacions amb la Bielorússia de Lukashenko, encara pesa massa. Fa uns mesos, Lukashenko va arribar a convocar un referèndum que el permetia seguir al poder de per vida. Demà hi ha simulacre d'eleccions incertes.

Ara sembla que la Unió Europea comença a reaccionar i utilitzarà el poder dels mitjans de comunicació per intentar obrir escletxes de llibertat a Bielorrússia. Però no des de l'interior, perquè Lukashenko no permet cap oposició d'aquest tipus. La UE potenciarà emissions radiofòniques en rus des de països com Polònia o Alemania que pretenen contrarestar l'oferta propagandística del president bielorrús. Però això no canviarà les coses a curt termini. Lukashenko serà reelegit demà amb la promesa d'aportar estabilitat al país. Una estabilitat basada en la restricció de llibertat i la persecució als opositors al govern. De moment, em sembla que Bielorrússia encara no està preparada per una revolució taronja com la d'Ucraïna. Però no cal ser del tot pessimista, la iniciativa de la UE és un gra de sorra perquè Bielorrússia s'acabi democratitzant a llarg termini.