L'adéu a un geni del periodisme

Bé.. el cas és que m'acabo d'assabentar ara mateix per El País que s'ha mort un dels genis del periodisme del segle XX: Ryszard Kapuscinski. No repetiré la seva carrera perquè això es pot trobar a qualsevol enciclopèdia. Premi Príncep d'Astúries del 2003, millor periodista polac del segle XX, l'autor més traduït de Polònia, un escriptor reconegut a nivell mundial i tot un pou de sabiesa sobre els processos d'indepèndecia a l'Àfrica a partir de la dècada dels 70. Segurament, un dels periodistes més respectats d'arreu, tot i que era llicenciat en història.

Tampoc detallaré la llista de la seva extensa bibliografia. Jo només havia llegir Los cínicos no sirven para este oficio l'any passat i em va agradar moltíssim. Recordo el títol d'una ressenya que vaig haver de fer: humilitat en un món de sords. Perquè sí, perquè era un escriptor honest i humil, que deia que s'havia d'aprendre a escoltar. Que les males persones no serien mai bons periodistes perquè no podrien sentir els drames dels que tenien al davant. Volia entendre allò que passava el seu davant abans d'escriure. En un món de sords, perquè s'havia passat anys i anys escrivint sobre l'Àfrica, sobre aquells que no tenien veu, en un món on els mitjans estan més pendents de superar a la competència que per explicar que passa més enllà del seu univers mediàtic. I res més, que ens marxa un altre geni, un model que ha de servir per moltes de les generacions de periodistes que venim al darrere.

Referències

A falta d'actualitzacions per manca de temps, avui només apuntaré un parell de referències que em semblen força interessants:

- Human Rights Watch, un dels observatoris dels drets humans amb més prestigi a nivell mundial, va publicar fa uns dies l'informe mundial per a l'any 2007 on es detallen les principals vulneracions de drets humans d'arreu del món. Hi ha un anàlisi especial dels Estats Units, en el qual, entre altres informes, n'hi trobareu un dedicat a Guantànamo. Fent click aquí hi podreu accedir.

- D'altra banda, fa uns dies vaig llegir que s'havia publicat un llibre que sembla força interessant i que quan tingui un racó de temps em posaré a buscar. Es titula "Quan al-Qaida parla" i l'ha publicat l'editorial Grasset. El seu autor és Farhad Josrojavar, un investigador iranià que ha entrevistat a vint detinguts a França per la seva relació amb la xarxa de Bin Laden. Una obra valuosa per entendre què porta a un jove musulmà a odiar a Occident i a lluitar a la jihad. El Periódico de Catalunya, en un article d'Antonio Baquero, ja en va avançar els seus continguts. Ja em direu què us ha semblat.

Nova ordre de recerca i captura en el cas Couso

La investigació sobre la mort de José Couso a l'Iraq dóna un nou pas endavant. Santiago Pedraz, jutge de l'Audiència Nacional, ha decretat avui una nova ordre de recerca i captura contra els tres militars nord-americans implicats en l'atac a l'hotel Palestina de Bagdad de l'any 2003, on va morir el càmera de Telecinco.

Aquesta mesura ja es va decretar anteriorment per la falta de col·laboració de la justícia dels Estats Units, que no va escoltar les peticions de la justícia espanyola que li reclamava que li facilités la declaració dels imputats. El tractat de col·lobaració mútua en matèria penal entre Espanya i els Estats Units mai s'ha respectat en aquest cas.

Fa unes setmanes, el Tribunal Suprem va decidir reobrir la investigació de la mort de José Couso a Bagdad que l'Audiència Nacional havia decidit arxivar. Així doncs, el passat desembre es reconeixia la competència de la justícia espanyola per investigar els fets. Ara, la querella que va presentar la família podrà tirar endavant, tot i que això implica que tot el procés torni a començar de nou.

La decisió de Pedraz és un petit triomf per la família de José Couso, que durant aquests anys ha vist com la fiscalia de l'Estat s'interposava constantment al procés judicial, potser per privilegiar les bones relacions amb els Estats Units abans que l'aclariment de la mort d'un ciutadà espanyol.

Aquesta fotografia és de la concentració del passat 8 de gener davant l'embaixada dels Estats Units. El primer any s'hi concentraven cada dimarts i ara ho fan cada dia 8 de cada més. Mai han parat i ho seguirant fent. Siguin 300 o siguin 10. No volen que s'oblidi l'atac de l'exèrcit americà sobre l'hotel Palestina. Diuen que la gent anònima i els amics que han anat a concentrar-se amb ells els han donat la força per tirar endavant. Saben que és complicat que es condemni algú per la mort de Couso, però almenys volen un judici just. De ben segur que tot això els dóna més força per seguir-se concentrant, encara que mai hagin pensat en deixar-ho córrer.

La pena de mort, posada en pràctica de nou

Segons ha informat la televisió iraquiana Al Iraquiya, aquesta matinada han estat penjats el germanastre de Saddam Hussein, Barzam Ibrahim al-Tikrit, i el del Tribunal Revolucionari de l'Iraq, Awad Hamad al-Bandar. Se'ls ha aplicat la pena de mort pels crims comesos a Dujail contra la comunitat xíita, sota el règim de Saddam Husseim. Com havia dit en un altre post, les execucions estaven previstes des de fa uns dies, però s'havien ajornat per l'allau de crítiques de la comunitat internacional després que Saddam passés per la forca. No hi ha hagut marxa enrere.

"Senyor Rajoy, els immigrants també som persones"

Avui faré un racó a l'actualitat política i social de l'Estat. Ahir la manifestació per la pau i contra el terrorisme d'ETA va reunir milers de persones a Madrid, com també ho va fer a Bilbao. Gent que arribava de tots els punts d'Espanya, com els equatorians que van venir a la capital amb autobusos provinents d'altres comunitats. Ahir tots estàvem junts. Al costat d'UGT i de CCOO s'hi podia veure associacions de llatinoamericans, de romanesos, delegacions sindicals de moltes comunitats autònomes, i centenars i centenars de ciutadans.. Tots es reunien per condemnar l'atemptat d'ETA i rebutjar el terrorisme. Però hi faltava el Partit Popular.

"Senyor Rajoy, els immigrants també som persones", deia la pancarta de l'Associació d'Empresaris Llatinoamericans. Ells no entenien l'absència del principal partit de l'oposició. Al cap i a la fi, aquesta ha estat la primera ocasió en la qual els dos grans partits polítics no s'han manifestat conjuntament contra un atemptat d'ETA. A aquells que protestaven contra l'absència del Partit Popular se'ls escapava de les mans que, malauraudament, alguns només miren pels beneficis a curt termini. Així veuen el joc polític. Tant se val que la ciutadania es manifesti contra el terrorisme i la mort de dos ciutadans en un atemptat d'ETA, el que compta és la possibilitat de continuar desgastant al govern. No els va importar mostrar una imatge d'unitat en la lluita contra el terrorisme. Es van equivocar. No sé si políticament els passarà factura o no, però èticament van donar l'esquena a milers de ciutadans, que no van dubtar a demostrar el seu descontent durant la manifestació. Ahir a la tarda, no valia jugar amb les estratègies electorals. I és que darrere del vots sempre hi ha persones, gent com la que va matar ETA en l'atemptat de Barajas.

Cinc anys de Guantànamo

Avui es compleix el cinquè aniversari de l'obertura de la presó de Guantànamo, un recinte situat a Cuba on els Estats Units mantenen centenars de presos aïllats, molts sense identificar. En la majoria de casos no es faciliten dades sobre perquè són a la presó i no es deixa entrar a inspectadors internacionals a entrevistar els presos. S'ha denunciat que no hi ha cap tipus de garantia judicial i que no es respecten els drets humans, amb abusos d'autoritat i tortures. Al mes de febrer, ja fa gairebé un any, l'ONU va demanar que es tanqués Guantànamo, però no es va fer cas a la seva petició.

La vietnamització de l'Iraq...

Després de l'execució de Saddam Hussein, la crispació social a l'Iraq continua augmentant. Per demà hi havia previstes dues execucions més, encara que com en el cas de Hussein, la data serà una incògnita fins a última hora. La pena de mort es vol aplicar, d'una banda, a Barzam Ibrahim al-Tikriti, germanastre de Saddam i cap dels serveis d'intel·ligència iraquians. L'altre condemnat és Awad Hamad al-Bandar al-Sa’dun, cap del Tribunal Revolucionari. Ells també van ser condemnats per la matança de xiítes de Duyail l'any 1982. És just que, com en cas de Hussein, paguin per tot el mal que van fer, però aquestes execucions és probable que no afavoreixin el futur de l'Iraq. I només cal veure els atemptats sunnites que hi va haver just després de l'execució de Saddam. No ajuden gens a calmar el clima de guerra civil.

S'ha comparat milers de vegades l'Iraq amb el Vietnam. Molts diuen que aquest serà el proper Vietnam, que els Estats Units s'hauran d'acabar retirant amb la cua entre les cames com fa més de 30 anys. L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de parlar amb algú a qui respecto molt i que sap què es diu quan parla de l'Iraq. Em va fer qüestionar coses i veure-les d'una altra manera, i no sap com li agraeixo ara. Realment volem que l'Iraq sigui un altre Vietnam? Què està fent Europa? Es preguntava si seria tant greu que Europa ajudés als Estats Units a l'Iraq. Perquè sí, és cert que els nord-americans van invadir el país amb mentides i que el president Bush és qui és. Que ara la situació al país és desoladora, sense oblidar que abans de la guerra Hussein era un tirà que tenia establerta una dictadura. Però i els iraquians què?

Moren centenars de civils cada setmana. Mentre veiem com fracassen els Estats Units i les tropes britàniques i justifiquem que l'ocupació va ser un error, ens oblidem dels iraquians. Un país que de poder ser un dels centres culturals del Pròxim Orient s'ha convertit en una olla a pressió per la intervenció estrangera. Potser alguns considerarien que una intervenció europea seria posar-se als peus de l'administració Bush, però potser seria hora que ens empasséssim l'orgull per intentar que els iraquians siguin capaços de tornar a viure amb un mínim de seguretat. O potser no és convenient, no ho sé pas... Res, quatre ratlles per pensar un xic...

Abusos contra la llibertat d'expressió a Veneçuela

El president de Veneçuela, Hugo Chávez, ha anunciat que no renovarà la llicència de televisió atorgada a Radio Caracas Televisión (RCT), que expira aquest 2007. L'Estat és el responsable d'ordenar l'espectre i, en aquest sentit, té prou capacitat com per denegar la renovació d'una concessió. Però en aquest cas els motius són força qüestionables. Chávez acusa a Radio Caracas Televisión de ser un mitjà "al servei del colpisme i en contra del poble". RCT manté una línia crítica amb el govern de Chávez en els seus serveis informatius (aquí val a dir que sóc incapaç de valorar fins a quin punt, tot i que dubto que les acusacions tinguin una base consistent per l'evolució del marc audiovisual veneçolà en els darrers anys). No és l'única cadena que està en perill. Altres mitjans han suavitzat la seva postura opositora després de la consolidació de Chávez en el darrer referèndum del 2004. Potser caldria recordar al president veneçolà que precisament el pitjor servei al seu poble és la manca de pluralitat informativa... Veneçuela és l'exemple de com la voluntat de controlar els mitjans passa per sobre del servei públic de la televisió i del dret dels veneçolans a escoltar més veus que la del govern