La vietnamització de l'Iraq...

Després de l'execució de Saddam Hussein, la crispació social a l'Iraq continua augmentant. Per demà hi havia previstes dues execucions més, encara que com en el cas de Hussein, la data serà una incògnita fins a última hora. La pena de mort es vol aplicar, d'una banda, a Barzam Ibrahim al-Tikriti, germanastre de Saddam i cap dels serveis d'intel·ligència iraquians. L'altre condemnat és Awad Hamad al-Bandar al-Sa’dun, cap del Tribunal Revolucionari. Ells també van ser condemnats per la matança de xiítes de Duyail l'any 1982. És just que, com en cas de Hussein, paguin per tot el mal que van fer, però aquestes execucions és probable que no afavoreixin el futur de l'Iraq. I només cal veure els atemptats sunnites que hi va haver just després de l'execució de Saddam. No ajuden gens a calmar el clima de guerra civil.

S'ha comparat milers de vegades l'Iraq amb el Vietnam. Molts diuen que aquest serà el proper Vietnam, que els Estats Units s'hauran d'acabar retirant amb la cua entre les cames com fa més de 30 anys. L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de parlar amb algú a qui respecto molt i que sap què es diu quan parla de l'Iraq. Em va fer qüestionar coses i veure-les d'una altra manera, i no sap com li agraeixo ara. Realment volem que l'Iraq sigui un altre Vietnam? Què està fent Europa? Es preguntava si seria tant greu que Europa ajudés als Estats Units a l'Iraq. Perquè sí, és cert que els nord-americans van invadir el país amb mentides i que el president Bush és qui és. Que ara la situació al país és desoladora, sense oblidar que abans de la guerra Hussein era un tirà que tenia establerta una dictadura. Però i els iraquians què?

Moren centenars de civils cada setmana. Mentre veiem com fracassen els Estats Units i les tropes britàniques i justifiquem que l'ocupació va ser un error, ens oblidem dels iraquians. Un país que de poder ser un dels centres culturals del Pròxim Orient s'ha convertit en una olla a pressió per la intervenció estrangera. Potser alguns considerarien que una intervenció europea seria posar-se als peus de l'administració Bush, però potser seria hora que ens empasséssim l'orgull per intentar que els iraquians siguin capaços de tornar a viure amb un mínim de seguretat. O potser no és convenient, no ho sé pas... Res, quatre ratlles per pensar un xic...