Aquesta matinada ha estat executat Saddam Hussein, el cap visible del govern iraquià durant més de vint anys. Un dictador que s'havia enfrontat a l'Iran, havia invadit Kuwait i que havia reprimit qualsevol manifestació en contra del seu règim. Al desembre del 2003, nou mesos després de la invasió nord-americana a l'Iraq, Hussein va ser detingut. Cau un dels grans dictadors del Pròxim Orient.Saddam Hussein arriba al poder l'any 1979 quan es posa al capdavant del partit governamental Baas. Un governant sunnita en un país de majoria xíita. Els xíites només són la comunitat majoritaria a països com l'Iran o Bahrein, doncs la major part de xíites entre els més de 200 milions de musulmans de tot el món es concentren a l'Iraq, l'Iran o al Líban. Precisament a l'Iran, el país veí, triomfava la revolució islàmica. Aquest va ser un dels motius que va empènyer a Saddam a declarar-se laic per intentar evitar qualsevol intent d'alçament de la comunitat xíita, que sempre va mantenir marginada del poder, a mans de la minoria sunnita.
Hussein sempre es va comportar com un dictador. Primer, posant en pràctica purgues dins del seu propi partit. Després, a partir del 1980 i amb el suport dels Estats Units i bona part de la comunitat internacional, enfrontant-se amb l'Iran, en una guerra on va morir més d'un milió de persones. L'any 1990 invaeix Kuwait a la Guerra del Golf, de la qual se'n va derivar conseqüències no destijades pels iraquians: Saddam es va convertir en un dels principals enemics d'Occident i el seu país va ser castigat amb un embargament econòmic que va minar l'economia i la vida diària dels civils.
Els xíites mai van ser ben tractats per Saddam, com tampoc ho van ser els kurds. L'any 1982 va matar a 148 xíites a la localitat de Duyail, el crim que l'ha portat a la forca. L'aixecament xíita del 1991 va comportar execucions massives, desaparicions i deportacions de pobles sencers. I malgrat tot, com si no hagués passat res, Hussein va intentar guanyar-se el respecte dels xíites quan es va autoproclamar descendent directe de Mahoma. * I amb la invasió de l'Iraq a sobre, Hussein es va oblidar completament de la suposada laicitat del seu règim. Els seus discursos apel·laven a la Yihad, la guerra santa, en un intent desesperat per evitar la caiguda del règim, com si l'Islam n'hagués estat sempre el timó, cridant que tots aquells que morissin defensant l'Iraq i l'Islam anirien al paradís dels màrtirs. Era un dictador amb moltes màscares, amb tantes cares com els dobles que apareixien davant dels mitjans de comunicació.
Al desembre del 2003 Saddam va caure en mans de les tropes nord-americanes. A partir de llavors se'l comença a jutjar pels seus crims i li cau a sobre la pena capital, a la qual alguns s'oposen i que ha desfermat reaccions violentes en algunes esferes de la comunitat sunnita. L'execució de Saddam no retorna la vida a tots aquells que van morir i no és massa sensata si el que es vol és aconseguir calmar la situació de crispació social i política. Tant de bo la mort de Hussein no revifi encara més les tensions entre les comunitats iraquianes. Inshallah.
*Fa més de 1400 anys, la disputa sobre la successió de Mahoma va dividir els musulmans entre sunnites i xiites. Els primers eren els legitimistes, consideraven que el successor havia de ser el més ben preparat per sobre de lligams de sang. Eren partidaris del califa Otman. Els segons, xíites, defensaven la successió dinàstica: el líder de l'Islam havia de ser un descendent directe del líder, en aquest cas Alí, cosí i nebot de Mahoma. Saddam Hussein era sunnita, però es va arribar a autoproclamar succesor directe de Mahoma per guanyar-se el respecte de la comunitat xíita.
